El Conte del Diumenge
MARISE ALLÒ-QUE-ÉS
Joan Pla
PROMETEO
•
El Conte del Díumenge
Director
VICENT FRANCH I FERRER
MARIA
Assessor lingüístic
ENRIC VALOR
Assessor plàstic
MANUEL MUÑOZ
Maqueta i disseny JOSEP HORTOLA
Secretaria i suscripcions JESÚS ALVAREZ
I PASCUAL
© Joan Pla
D'acjuesta edició Editorial Prometeo, S. A. Deis dibuixos
Vicent Traver
I.S.B.N.84-7199-182-9
Dipósit Legal: V. 1.337.~1981 Tipografía Artística Puertes, S. L.
Calixto 111, 21 - València
ep
EDITORIAL PROMETEO. S.A.
Placa Cànovas del Castillo, 9-6. Valencia-5 Telf. 334.41.07 - 08
President del Consell d'Administració: Primitiu Gómez i Senent
Vice-Presidents: Josep Maria Jiménez de Laiglesia i
Vicent Lluch de Juan
Director General
JUAN DE
DIOS LEAL CASTELLOTE
Joan Pla naix a Artana (La Plana Baixa) quan encara, en
la serralada de I'Espadà, on s'havia fet fort el front republicà, hi ha una tèrbola
boirina de fums que puden a pólvora, i gran quantitat de metralla. Creix dins
el si d'una familia nacional i católica, amb rectors
pel mig i rosaris. Estudia entre els frares de Vila-real i durant anys anirà aprenent
coses que més tard, basat en un esperit critic, anirà rebutjant una a una. En el col·legi, però, coneíxerà un frare valencianista
que li proporcionarà la base material per tal d'anar descobrint la llengua que
tant s'estíma. Més tard abandona el col·legi i cursa PREU a l'institut de Castelló, tres anys d'Economiques a Barcelona i
Magisteri a Castelló. Les seues primeres provatures literàries les plasma en
dues novel·les ínèdites que l'autor no
pensa publicar. A Artana coneix un home d'edat, pintor, ceramista i republícà i fa,
prenent-lo com a personatge base, una narració curta i és premiada en els III Premis
MALVARROSA: "No
fiqueu llorers sobre el meu nom". "Marise Allo-que-És" hi queda
com a finalista.
Vicent Traver i Calzada naix a Borriana el 1.945. Cornença els seus
estudis de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de Castelló. Cursa els seus estudis Oficials de Pintura,
Gravat, Escultura i Professorat a I'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València.
Treballa com a ajudant de càtedra en les assignatures de Dibuix i Gravat Calcogràfic
en la mateixa Escola. Obté el Premi Nacional Fi de Carrera, el Víctor de Plata
al Mèrit Professional i rep la Creu d'Alfonso X el Sabio. Amplia posteriorment estudis a París, becat per la dotació d'Art Castellblanch.
Intervé en diverses exposicions col·lectives entre les quals convé destacar-ne: Palau de
Música, a Barcelona; Saló de Marc, a València; Obra Gràfica del País Valencià; Art Castellonenc actual, a Castelló... D'altres individuals: a Mónaco,
Castelló, València,
Onda, Viver, Oviedo...
Té obra seua al Museu d'Art Contemporani de Vilafamés i a la Diputació Provincial
de Castelló. Ha
obtingut diversos premis.
NOTA
INTRODUCTORIA
Hi ha un aspecte de "Marise Allò-que-És"
que em cridava l'etenció en acabar de llegir el conte per primera vegada. Els llocs on transcorre l'acció no són ja, com sol ser costum entre nosaltres, llocs
valencians. Lió, Constantinoble, El Caire, Thana, Bombai, Goa... i
una altra vegada Lió: els valencians, literàriament, hem eixit de
casa. Hom pot suposar que comencem a veure més enlla de la punta del nostre nas. Alguna vegada
s'ha dit que l'excessiu "costumisme localista" era una trava
impertinent per a les possibilitats del nostre conte, de la nostra novel·la; només quan
siguem capaços d'alternar una temàtice pròpia ubicada en llocs personals amb altres escrits en temàtica, llocs i descripcions siguen ben llunyans de la nostra
realitat immediata, començarem a tenir també possibilitats de produir una
literatura més "normal". CIar que, per a fer aquest tipus de literatura ens
cal despreo- cupar-nos del trauma col·lectiu que ens suposa
l"'anormalitat" del nostre País, i eixò no és
una tasca fàcil ni, segurament, immediata. Els intents, però, de buscar altres realitats novel·lables en altres llocs, han de
perseverar.
Però no és aquest I'únic aspecte del segon conte conegut
de Joan Pla que m'ha copsat; n'hi ha d'altres, tan importants o més, que ens fan
confiar en l'existéncie d'un autor que té moltes coses a dir-nos, i que pot dir-nos-les de maneres ben
diferents i ben interessants.
L'estructuració externa del conte: tots els continguts temàtics importants i
previs a l'acció -que sera gairebé lligada a l'evolucíó interior deIs personatges- es troben presents en unes línies
resumides, a manera de preàmbul, en uns antecedents. A partir d'aquest moment, la narració s'ha confeccionat en dues seqüències
dedicades gairebé a 1'anàlisi deIs personatges principals, dels quals excel.leix
l'analisi del personatge en crisi, segurament protagonista, Natalie. Aquest procediment
eminentment proustià s'explicita, estilísticament, en l'ús de la tècnica
del monòleq interior ("Seria la primera vegada en qué
obertament tractaria jo d'establir
contacte amb tu i albirar les possibilitats que tenia
d'aconseguir-te"). Però la desaparició de l'autor dins la narració, no ha estat en
funció només de donar-nos el punt de vista de dos personatges, Jean i Natalie, als quals es
dediquen les dues seqüéncies. El punt de vista, efectivament, no és doble sinó múltiple. Si bé
constatem una priorització en el tractament del personatge de Natalie, dins la
seua seqüència coneixem Jean, François i un poc Marise. En cenvi, dins el monòleq de Jean
coneixem sobretot Natalie i Marise. EIs quatre, Natalie, Jean, Marise i François tindran un tracte de personatges principals, graduat
segons llur protagonisme. El parlament de Jean ens introduirà
dos nous per- sonatges, secundaris pel que fa al grau d'actuació, Marcel i la doctora Collins.
Em deixe
moltes coses per dir. Però voldria repetir-ne algunes. Crec que estem davant un conte que conté totes les característiques
per a haver estat una
novel·la psicològica. Però les dimensions de la narració curta ho han im- pedit. Per exemple, és simptomàtica -i necessària-: l'absència: de
descripcions, d'accions paral·leles, d'altres personatges. El punt de vista, tan interessant per la
introspecció que suposa, podria haver obtingut una multiplicitat subjugant. I la dimensió
de la tragèdia, que té un ressò clàssic
actualitzat, ressonaria molt més en la nostra memòria literària.
Però una
narració curta no té, per la seua major brevetat, menys problemes de difícil solució. Joan Pla té, per tot açò,
en "Marise Allo-que-és" tres mérits que cal tenir ben presents: portar l'acció del conte
fora de les nostres fronteres, dotar-lo d'elements d'estructuració
actuals, i confeccionar una petita obra mestra on la tragèdia
entronca amb el classicisme més auster.
Amb aportacions
com aquesta, la narrativa valenciana assolirà una normalitat
que molts desitgem.
JOSEP PALOMERO
Antecedents:
Lió, 1.967. François
i Natalie són un matrimoni de l'alta burgesia lionesa. François esta capficat
en els seus negocis. Natalie pateix sovint lleugeres malalties, fins que una d'aquestes la reté al llit
per molt de temps i la priva de fer vida matrimonial. François, desesperat, retorna una nit a
casa embriac i, davant la impossibilitat de Natalie d'alcar-se del llit,
intenta violar la llur filla Marise. Aquesta coneix un jove professor, Jean, i ell, coneixedor
dels fets, l'allibera del shock sofert, a nivell conscient, i li explica les
seues teories basades en Allo-que-És. Una vegada es restableix de la seua
malaltia, Natalie invita Marise i Jean a emprendre un viatge per l'Orient Mitjà. Natalie descobreix en
Jean la manca d'amor que ha patit amb François i la necessitat que té de
retrobar l'amor.
Jo, Natalie.
Els zels són cruels i es vengen sempre amb el més
innocent. Tenir-te a tu davant meu tothora, Jean, tan esvelt i ben
trempat, influïa
granment en mi per tal de traslladar a tu aqueix anhel, aqueixa espurna
esperançadora que havia cornençat a entreveure d'emplenar encara la meua vida de la felicitat
que li havia mancat. Amb l'excusa del meu mal humor per la visita a la Vall dels Reís, acabaria mig embriaga,
aquella nit. Devien ser passades
les dotze. Marise ja
dormia. Tu
tenies encara la llum de la teua cambra oberta. Devia ser la primera vegada que
obertament tractaria jo d'establir contacte amb tu i albirar les possibilitats
que tenia
d'aconseguir-te. La meua vida folgada, malgrat la delicadesa de la meua salut, em mantenia
bastant aqradívola a
pesar dels meus trenta-nou anys. Cap arruga no enterbolia el meu rostre i el
meu cos prim encara contribuïa a rejovenir-me. Vaig trucar a la porta. Em sentia impacient i nerviosa i
la beguda m'havia
tornat bellugadissa. M'obrires la porta i em feres passar. Vaig quedar palplantada davant teu mentre t'estrenyia els braços i
t'esguardava fixament. No sé si vaig enrojolar en adonar-me un mínim de I'escena que estava
originant, i et vaig dir mentre reculava
fins on era el sofà: "Perdona, Jean". Tu havies romàs tranquil i m'esguardaves amb
un somrís. Sabies
que no havia anat debades a la teua cambra. Ho vas endevinar, oi? Esperaves, però, que fos jo
qui primerament havia de parlar . El que
tu esperaves era incapaç de dir-t'ho jo per més embriaga que hagués estat.
"No us he donat massa bona tarda, Jean, i de debò que ho sent", vaig gosar
dir-te. No
em contestares. Sabies
que havia estat una pèssima excusa. Potser havies endevinat que jo només volia
entreveure un gest teu, una mirada teua que m'indicàs que jo t'agradava i que podria decidir-me, sense cap
por al fracàs,
a atényer
el teu amor, o almenys seduir-te per una nit. Jo entreveia en tu el pol oposat
a François. A ell li trobava un aspecte groller: les seues galtes botifleres, els seus
llavis molsuts, el seu ventre panxut ... Però eren els seus ulls, més que no
res, els que reflectien tot el que ell era per a mi. Uns ulls desorbitats i sangonosos, irats o
gelats, segons les circurnstàncies, Tu romanies dempeus prop meu esperant que
et digués alguna altra cosa. Jo et guaitava de cap a peus, musculós i atlètic. El sol de Constantinoble i d'El Caire havien colrat el teu rostre i enrogit els pòmuls. Jo
duia posat el vestit de nit més escotat que tenia. EIs meus pits grossos
sobreeixien bastant de l'escot, car m'havia afluixat molt a poc a poc els
tirants del vestit. Recolzava la meua nuca sobre un del sofà i un braç em queia
a l'altra banda a fi que quedàs descobert el meu escot el màxim possible.
Fingia sornnolèncía mentre et guaitava discretament per si captava en tu cap
mirada que et denunciàs. Peró malgrat que el teu esguard seguia fix en
mi, no t'inmutaves. Ni quan una cuixa damunt l'altra, bellugava les meues
carnes per comprovar si t'agradaven. "Si voleu, vag dir mentre m'esforçava
per alçar-me del sofà, demà tornàrem a la Vall dels Reis". "El desert
no apaivagarà la teua set, Natalie”, em vas contestar. "Ara ja és ben tard
i caus de son. Vés i gita't". No et vaig comprendre. Per qué deies que el
desert no apagaria la meua set? Reconec que vaig eixir bastant decepcionada
d'aquesta visita i no hagués pressentit amb intuíció femenina que sota el teu
posat seré i plàcid s'amagava tot un món encara desconegut per a mi; reservat
solament per a aquelles persones que aconsegueixen penetrar en ello Un món
intens d'emocions al qual celava la placidesa i la tranquil·litat exterior.
D'ara endavant posaría tot el meu enginy i coratge a irrompre-hi, a
apoderar-me'n. Intentaria qualsevol farsa a fi d'aconseguir-lo. La meua
finalitat, Jean, series tu.
Thana és una petita ciutat a trenta quilometres
al nord de Bombai, vora la costa. Tu romanies incansable davant la vitalitat de
la mar i de les seues aigües esclatants o plàcides, "M 'encisaria ser
aigua de la mar", em deies. "M'hí sub- mergiria en el més pregon dels abismes o
avançaria com una ona infatigable. Recorreria tots els indrets del fons marí i
mullaria les escates dels peixos i les closques dels mol·luscos. Visitaria totes les costes de la terra
i n'observaria tota la vida que hi pul·lula". Marise, cansada de tants
dies de viatge havia preferit descansar a l’hotel a Bombai. Jéiem sobre la
sorra en tratge de bany i la brisa a penes si podia refrescar-nos de l'escalfor
del sol. De tant en tant ens havíem de submergir dins l'aigua. El teu cos,
encara mullat, relluia a la llum del sol i la sorra se t'apegava a l'esquena.
El meu cos freturava del teu cos i jo només ansiava descobrir-me a tu.
"Jean, et vaig dir de sobte, què cal per a ser tan felices com tu i
Marise?" Em vas esguardar fixament als ulls i em contestares: "No és
la felicitat als teus ulls, Natalie; però això l'ansies." "Sí",
et vaig contestar secament, mentre et mirava amb un buit de felicitat.
"Has d'estimar Allò-que-És", em vas respondre, després de fer una
pausa. "1 qué és Alló-que-És?", et vaig preguntar novament sense
entendre qué volies dir. "Ets tu i sóc jo i és tota la Natura", em
replicares. "No puc pas estimar-ho tot”, et vaig contestar. "Hi ha
algú a qui odie i a qui seria incapaç d'estimar" "Qui és?", em
vas preguntar. Massa que ho sabies. Tammateix et vaig contestar:" És
François". Tu no estaves fet per a l’odi: "Ho sé tot" em vas
dir. ben segur d'allo que afirmaves."Qué saps, Jean?", et vaig
preguntar tota intrigada, malgrat que sospitava que Marise t'havia contat més
d'allò convenient. "T'esperava, Natalie. Feia molt de temps que t'esperava
i em preocupava la teua tardança". "Però si tant de temps fa que ens
estem veient!", et vaig aclarir, confusa. "Sí ens veiem i raonàvern
però mentre tu no et decidies a trucar a la meua porta, jo patia per tu".
"1, per què paties?" Un munt de dubtes i de curiositat em tenia morta
de ganes a fi que m'ho desemboirasses. "Qué sabies tu de mi? Per què m'esperaves?",
em preguntava jo. A poc a poc, sense immutar-te externament, sense que els teus
llavis alterassen el significat dels mots, m'ho vas contar. "No has estat
feliç, Natalie; per això has vingut a mi. El pecat de François sols ha estat
una excusa, un motiu, d'alliberar-te de la teua infelicitat. El seu ultratge
t'ha fet sentir morbosament infeliç durant uns dies, però la felicitat de
Marise, a la qual haguesses volgut veure bessona de la teua infelicitat, ha
actuat com un fulminant i t'ha contagiat i t'ha fet sentir tota la fretura,
tota la buidor que hi ha en tu de felicitat. I has arribat fins i tot a sentir
zels d'ella i de mi". Tu m'esguardaves mentre intentaves descobrir les
meues reaccions. Però mai no m'estava sentint tan humiliada. M'hauria volgut
tornar ona i estavellar-me contra la sorra i desaparéixer engolida per la seua
porositat. "La teua visita tan a deshora a la meua cambra, quan érem a El
Caire", vas continuar, "no va ser sinó el primer pas que vas gosar
donar. Tu, Natalie, m'esguardaves mentre que em provocaves. Un home com jo pot
admirar la beIlesa d'un cos sense que els meus ulls els meus gestos denuncien
cap reflex. Jeies en el sofà i no era aqueix el moment oportú per a fer-te
prendre cap decisió que fos transcendent per a tu". Sentia la calda del
sol sobre el meu cos com si tot ell sols m' estigués escalfant a mi. Ara es
confirmava, tanmateix, el meu·pressentiment. "Com has aconseguit que Marise siga tan feliç, Jean?", et vaig
preguntar. Però tu, que havies descobert els meus zels, sabies que darrere d'aquesta
pregunta s'amagava per a mi un dubte. "Tu tems que Marise es realitze en
mi i no hi haja lloc per a tu, Natalie...”
Ho havies descobert. "Sí, ho tem, Jean; ho pressent…” No'vaig
dubtar a confirmar-t'ho. Sabies de mi tant o més que no pas jo. "L'egoisme
i la carn poden ser el teu mal, Natalie. Si vols trobar la felicitat en mi,
t’hauràs d'oblidar del teu egomisme' ‘Del meu egoisme potser que pogués, Jean.
Però com vols que m'oblide de Marise?", et vaig dir, com una queixa suau
d'impotència i no sabent massa bé encara quin límit i significat tindria alló
que em demanaves. "Sovint els nostres prejudicis soterren la nostra
felicitat. Si la felicitat ve determinada principalment per la nostra consciència,
no podem que ens impedesca de ser felices un prejudici basat en la sang"
"Quin prejudici és aquest, Jean?" Durant un moment no em vares
contestar. Sotjaves la mar. Després em vas mirar fixament. Potser volies endevinar
quina seria la meua reacció. "És el prejudici que t'impossibilita
d'estimar François i que et fa rebutjar que tu i Marise, totes dues, pogueu
realitzar-vos en mi. "Com m'exigeixes que puga ser capaç d'estimar
Françoís?", et vaig retraure irada. “L'amor és independent de la realització
sexual amb la persona estimada, Natalie”. Havies endevinat el que per a mi
significava estimar Françoís. "Ningú no t'obliga que et realitzes en
ell", em vas aclarir. "1 el seu intent d'incest amb Marise, com vols
que siga capaç d'oblidar-lo?" Havia començat a no cornprendre't. "Ha
estat el teu amor o la teua sang, els que més s'han vist ofesos".
"Tots dos", et vaig contestar, decididament. "En el fons, quin
més?", insisties. No sabia què contestar, car ignorava què perseguies amb
aixó. Aviat me'n trauries de dubte. "Si François tenia amants, ho
comprenies i li ho justificaves. Àdhuc si després de la teua llarga malaltia
hagués volgut o intentat violar qualsevol altra dona, ho haguesses sentit, però
ho hagueres compreés. Però Marise, a la qual havies traspassat el teu amor de
mare i d'esposa, era la teua filla, la teua pròpia sang. Era com un doble teu a
qui també negaves tota possibilitat d'estimar François. El teu odi per ell és
doble". "Encara si l'hagués estimat, Jean, em sembla que igualment
1'haguera odiat", et vaig replicar amb tota la meua certitud. "El teu
amor 1'hauria justificat. És quan manquem d'amor quan no trobem motius per a
seguir estimant". Era incapaç d'entendre't, però vaig dir-te:
"Potser". "Si renuncies a aquests prejudicis, la nostra
realització sera possible. Ella sera imatge d'Allò-que-És: imatge de la seua unitat.
Si el nostre amor no està en Allò-que-És, la nostra unió no és sinó una farsa
concupiscible". No m'importaven gens les teues teories si a canvi podies
fer-me feliç. "Ho intentaré", vaig retrucar-te amb naturalitat.
"Aceptaràs que Marise continue realitzant-se en mi, Natalie?" Jo
havia endevinat millor que no tu pas presentit, que acabaries fent-me aquesta
pregunta. Per què, dones, m'havies fet renunciar al prejudici de l'egoisme i de
la sang? Volies que renunciàs a pensar que havia de ser jo sola qui gaudís del
teu amor. Per què, justament, m'havies posat al meu davant l'amor com la cosa
més essencial? "L'amor està per damunt de qualsevol prejudici",
digueres, endevinant els meus pensaments. Ben bé vas saber conduir-me en un
tancat del que no podria sortir sinó saltant-lo i renunciant a la meua
felicitat. Era la prova sobre la qual jo havia de passar si volia res teu. Em
vaig estar de fer cap moviment d'ulls que m'hi denunciàs. Vaig romandre com si
cap importància no tingués ja el prejudici de l'egoisme ni el de la sang per a
mi. En el meu fons, tanmateix, em resistia a admetre'l. Per això, com un impuls
instintiu, reflex, com no depenent del control de la meua voluntat, vaig
murmurar: "1 per què has escollit Marise, Jean?" "Marise ha patit
molt. Ha patit un gran shock a causa de son pare. Ella havia acudit a mi
buscant inconscientmen protecció davant el temor que François tornàs a intentar
violar-la. Alhora, però, calia que
ella recobràs la confiança envers les realitzacions i no restas frustada
sexualment per tota la seua vida."No t'amagaré que en el fons vaig sentir
per un moment una gran repugnància en imaginar que totes dues t'estimaríem a
tu; que totes dues ens realitzaríem en tu. El record de François va acudir a la
meua ment colpidorament. Tu ara eres en el lloc de François, però sense forçar
ningú.
Ara era jo qui et forçava a tu a fi que m'hi deixasses
penetrar, que m'hi fesses un lloc. Imaginava François embriac i per primera
vegada naixia en mi una justificació cap a ell. Però jo era conscient de tot
alló que estava realitzant. De mi anava a dependre tot, lliurement acceptat o
rebutjat, Però ¿no era justament aquesta llibertat que tots teníem de
rebutjar-nos o d'acceptar-nos la que realment ens podia justificar? Jo era
1'horitzó: aquell punt entre el cel i la mar ... Una altra vegada la teua
intuició et féu endevinar el meu dilema: "És la lluita entre la felicitat
desitjada i el llast dels prejudicis". Vaig eixir del meu capficament. Era
de debò que renunciaria a la meua felicitat si ara et rebutjava a tu, Jean? Tu
eres aleshores la meua única oportunitat, No volía, però, que Marise en fos
sabedora. "Ella t'ho notarà abans que tu li ho hauràs dit, Natalie",
em vas dir; "la mateixa felicitat teua et delatarà. Marise no creurà que obres
malament. Ben al contrari: la seua felicitat augmentarà en percebre que tu
també ets feliç i que justament us uneix el mateix home en la vostra felicitat.
Tots estarem en harmonia dins d'Allò-que-És". No acabava jo d'endinsar-me
en el teu somni, ni el comprenia. No va ser cap intent d'emmotlar-me a
Alló-que-És el que m'induí a acceptar-te, ans el meu propi egoisme, I'única
oportunitat que tu representaves per a mi. En aquest mateix moment va sorgir en
mi el germen que després ho destruiria tot: la pruïja d'allunyar Marise de tu.
En el fons continuava repel·lint aquesta idea teua tan meravellosa. Thana...
Els dies en que em vaig realitzar en tu, Jean,
justificarien tota la meua vida si haguessen anat acompanyats, per la meua
banda, d'aqueixa acceptació sincera del teu somni. A la llarga restaria més
buida que mai i els zels acabarien per rosegar els meus sentiments més naturals
fins a... Però, com oblidar jo ara la nostra primera realització? Després de
tants d'anys de viure en matrimoni amb François, va constituir per a mi un
moment de desig, de dubte, de por, d'alliberament, de vergonya... Em sentia ara
la més poruga de les novençanes. Il·luminats per la tènue claror del llum que
hi havia damunt la taula de la teua cambra, vas començar a llevar-te la roba.
Després, tot nu, com mai no havia vist jo Françoís, et vas girar cap a mi tot
creient que també hi estaria. Cap peça de roba no m'havia llevat. Em va fer
tremolar, així de sobte, I'ànsia per la teua nuesa, pel teu cos tan esvelt.
Vaig admirar la teua temprança davant d'un acte com el que anàvern a realitzar.
François sempre venia cap a mi amb el pijama posat. Jo sempre em quedava amb la
llarga camisa posada. Sols em llevava allò que la seua impaciència pogués
esquínçar. "Per què no et despulles", em vas preguntar tot dubtós.
"Sí, ara hi anava", et vaig contestar amb una mica de rubor. Vas
dirigir la teua mirada cap a la mar de terrats i teulades de Bombai. Per una
banda jo delerava despullar-me de pressa, a fi d'atényer allò que havia somiat
tantes vegades, i per una altra veia en mi François. Sí, Jean, el tornava a
veure en mi tot disposat serenament a compartir el mateix amor que la filla.
Per un moment, ben poc, vaig dubtar a despullar-me. No fou prou, però, aquest
pensament per a fer-me detenir. Tot just ja era davant teu, Jean, abilIada amb
una camisa de seda. "Ja hi estic, et vaig dir, a mitja veu. Et vas girar i
m'esguardares de dalt a baix. Tot el meu cos s'endevinava sota la camisa. EIs
mugrons em sobreeixien en intensitat a la resta del meu cos. "Per qué
t'has quedat amb la camisa posada?", em vas preguntar dolçament. Vaig
envermellir, sense poder evitar-ho, de pensar que per primera vegada anava a
mostrar-me nua davant d'algú. Després et vaig somriure i em vaig llevar la camisa.
No sabia on posar les mans i me les enduia instintivament als pits o les
entrellaçava tapant-me el baix ventre. Tu me les vas agafar mentre m'acostaves
cap a tu. Per uns moments em vas contemplar intensament. Jo seguia la teua
mirada, amagava la meua o t'esguardava als ulls volent endevinar quins eren els
teus pensaments, els teus desitjos. Tot el meu cos anava reflectint-se
plàsticament als teus ulls. M'abraçares a poc a poc i ens besàrem durant una
llarga estona que ara sóc incapaç de recordar. No imagine François besant-me
tan delicadament i tan llargament sense que intentàs consumar el coit.
S'abalançava com una fera sobre mi mentre em mossegava i besotejava on millor
li venia i podia. En pocs minuts havia consumat ell el coit; es cordava el
pijama, es girava d'esquena i es quedava roncant. Jo restava bastant adolorida
i m'havia d’alçar, vulgues que no, a rentar-me. Si de vegades havia sentit jo
cap estímul i desitjava quedar-me satisfeta, ho havia de buscar en la solitud
del llit quan ell s'havia quedat ja roncant. Tanmateix només ho vaig realitzar
els primers mesos de casada. Aviat em vaig cansar i suportava, pitjor que no
pas millor, les seues envestides, fins que també François va començar, davant
la meua fredor, a satisfer-se amb altres amants. Tu, Jean, vas saber conduir-me
cap al final com un mestre, com si la perfecció d'Allò-que-És, dirigís la teua
voluntat i els teus actes. Vas palpar el meu cos i me'l vas fer sentir sensible
i fràgil com mai no l'havia sentit. Em feres palpejar el teu i vaig sentir
I'ànsia, continguda anys, de posseir-lo i encabir-lo en el meu ... 1com em
feres fremir en el moment àlgid de la unió i vaig riure, i vaig plorar, i em
vaig quedar abraçada a tu amb un desig egoista i ferotge de no deixar-te per a
ningú més ... 1 vaig plorar de rabia en pensar que Marise et compartia com jo i
que durant aqueixos moments tota la felicitat teua era la d'ella i que tot tu
et devies a ella sola. "No has estat feliç?", em preguntares en
observar la brusca reacció meua, tan insospitada. "És d'alegria i de felicitat
per allò que plore, Jean", m'hi vaig excusar a mitja llengua i entre
llàgrimes. "El record de Marise t'ha fet plorar amargament, mentre que
primerament havies rist felíç", em replicares. "A poc a poc aniràs
fent-te a la idea í riuràs solament”. Però jo no ho creia així. Ara sabia més
segura que mai que ningú no et compartiria sinó jo. Com més passaria el temps
més egoistament t'estimaria, i cada vegada sentiría més odi per Marise. El
dolor de posseír-te jo sola em feia cavil·lar plans macabres a fi d'allunyar
Marise de tu. Però, com?
Jo, Jean
La nostra estada a Goa
duia camí d'acabar de la manera més felic. Durant tota la setmana havíem
passejat plàcidament de vesprada i ens havíem assolellat de matí a voramar. Tu,
Marise, i tu, Natalie, buscàveu amb deler en mi les vostres realitzacions.
Semblava com si inconscientment desitjàsseu refermar la vostra posició davant
meu. Recorde que tu, Natalie, vas tenir gran interés d'eixir una tarda sola,
car volies dedicar-la a gaudir de 1'exotisme de les petites cases de Goa. Et
vam deixar anar tota sola. De nit invitaries Marise que prengués una lIepolia. No
li vas donar cap importància. Tot començaria amb aquesta llepolia. Séiem a la
terrassa de 1'hotel on havíem sopat tots tres. La nit era encalmada i més aviat
feia xafogor. Abellia prendre un refresc. Tu i jo, Marise, demanàrem un whisky
amb prou de gel. Tu anaves xuclant. Encara no havies acabat la llepolia i ja et
vaig notar quelcom de rar en la teua mirada. També recorde que tu, Natalie,
I'esguardaves amb un interés inusitat. Qui anava a pensar-ho en aquells
moments! El teu esguard, Marise, s'immobilitzà. Semblava el d'un sonàmbul.
"No et trobes bé, Maríse?", et vaig preguntar mentre t'agafava una mà.
Res no em vas contestar. Havies començat a somriure. Feies cara de folla. Tu,
Natalie, no hi vas voler donar massa importància. "Li deu haver caigut
malament el whisky", vas dir. Però tu, Marise, posaves la mateixa cara que
els centenars de drogats que hi havia a Bombai.
De sobte ho vaig endevinar tot. La llepolia que tu li
havies donat, Natalie, contenia droga. Marise no havia fet sinó comencar a
"viatjar", com deien ells. No era moment per a discussions, Natalie,
i vaig pensar que seria millor actuar ràpidament. Vaig cridar el cambrer i li
vaig demanar el compte, però tu, Marise, vas exigir un altre whisky."Ja és
tard, Marise", et vaig dir, "hem de retirar-nos ja a dormir".
Agafares el cambrer del canell i amb el teu esguard torbat, tot xisclant, li'l
vas exigir. "Porte-li'n un no massa carregat", vas dir tu al cambrer,
Natalie. El cambrer se'n va anar ben
estranyat de la teua actitud, Marise. De sobte, però, t'aixecares, com
esmaperduda, i comencares a llevar-te la poca roba que duies. Més jo que no pas
Natalie, ens vam llançar sobre tu a fi de subjetar-te, però la teua força era
superior a la nostra i aconseguires, finalment, aparéixer nua i te n'entrares
corrent cap al menjador davant la sorpresa de la gent que hi havia. "Vosté,
senyor, per què ha de suportar tota aquesta roba amb la xafogor que fa? Mire'm a mi, que fresca que vaiq! ", vas dir a
u. "1 la seua senyora? Ah, és clar, no suportaria que ningú li veiés les
mamelles pansides ni el ventre eixit ... " Et vas posar insolent, Marise.
A penes vam poder, ajudats pels cambrers i amb una bona propina a fi que no ho
comunicassen a la policia, ficar-te al nostre cotxe, et duguérem a 1'hotel on
ens hostatjàvem, Vas passar tota la
nit "viatjant". Aparegué en el teu món François, ton pare, i et
despullaves dócilment i vas romandre quieta damunt el llit, 1'esguard perdut en
el sostre mentre les teues mans jugaven a poc a poc amb el teu cos,
acariciant-lo amb deler. Després, frenèticament, començares a masturbar-te fins
que aconseguires l'orgasme. "Sempre ho havia desitjat, papà... ", va
ser l'únic que et sentírem dir enmig de l'excitació que et va produir la
imaginària realització amb ton pare. Semblava que t'havies relaxat i que la
droga anava retrocedint en els seus efectes- De moment, et vas dirigir cap a
Natalie, els ulls eixits i els braços estirats, com pretenent agafar-la del
coll, i li xisclares: "Incestuosa, que fas tu en el llit de Jean? No saps
tu que Jean em pertany sols a mi, mamà? M'has arrabassat Françoís i ara em vols
arrabassar Jean!" Et vam retenir com poguérem. El cansament del dia i la
son ens anaven vencent malgrat el nostre esforç per a sobreposar-nos-hi. Vas
seure en un costat del llit i ens miraves fixament mentre el teu rostre anava
expressant els sentiments que t'embargaven. Ara somreies, adés semblava que ens
odiaves, després et posaves a cantar... Però no baixaves del teu
"viatge". 1 així durant tot el dia i tota la nit següent. Em vas
exigir que em realitzàs en tu durant tres vegades i jo, exhaurit, només perqué
et mantiguesses tranquil·la durant una bona estona, hi cedia. Exigies que
Natalie estigués dins la carnbra mentre féiern l'amor. Cada punt del teu cos
semblava ser tan sensible com l'estabilitat del fum. Zones que en el teu estat
normal no t'excitaven, ara vibraven al tacte de les meues mans o dels meus
llavis. Va ser durant el segon dia, quan el cambrer trucá a la porta a fi que
1i obríssem i entrar-nos el dinar, quan, sobtadament, nua com anaves, te'n
fugires cap al carrer. No vam poder agafar-te a temps. Primer t’emxampà la
policía. Vas fer cap a l'Hospital Psiquiàtric de Goa.
De seguida vaig pensar en tu, Marcel. Havies estat enviat
per les autoritats franceses a Bombai a fi de socórrer el gran nombre de
drogats hippies que hi havia. M'hi vaig traslladar des de Goa en el
primer avió que n'eixia. Quan vaig entrar al teu despatx en el Consolat
francés, no em reconegueres. La son i el cansament dels dies anteriors semblava
que m'havien envellit i la vestimenta tampoc no era la mateixa dels nostres
temps d'estudiants a Lió. "No et recordes de mi, Marcel? Sóc Jean, Jean
Malraux" Ens vam abraçar com a vells amics que havíem estat i em
preguntares tot seguit què dimonis feia jo per Bombai. "Estíc en un
destret, Mareel." "Necessites del meu ajut, Jean?", em vas preguntar
intranquil. "No, no és pas per mi, Mareel..., saps? Et recordes de Marise?
De Marise Franchette?" "Corn m'havia d'oblidar d'ella? Era la més
boniea de tot el Liceu; no em diràs que es troba ací a Bombai..." Ho vas
preguntar amb alegria. "No, està a Goa. però li cal el teu ajut. Té un
greu problema". Et vas entristir. Suposaves que recocorrent a tu, Marise
devia tenir algun problema amb la droga. "Qué li ha passat?".
"Va prendre una llepolia que contenia L.S.D. avui fa tres dies... Ha estat
la primera vegada, saps? Va començar a "viatjar" i encara no ha
baixat. Va començar per mostrar-se insolent amb la gent i despullar-se. La vam
conduir, com vam poder, a la nostra cambra i hi romania constantment nua i
m'exigia que jo em realitzàs amb ella bastant sovint. No la perdíem de vista:
però el segon dia, quan el cambrer va trucar per tal d'entrar-nos el dínar, en
obrir se'n va fugir nua com anava i la va enxampar la policia i se l'endugué a
I'Hospital Psiquiàtric ... Hi hem de fer quelcom, Marcel; no la podem deixar en
mig de tots els folls de l'Hospital. No hi deu d'estar ben atesa..." Jo no
havia pogut reprimir l'emoció que em corprenia, Marise, en recordar tot
l'ocorregut i en imaginar-te tota sola.
Potser encara viatjant enmig dels pobres folls i sobretot
enmig dels encarregats d'atendre't. La fatiga i la son necessitaven d'un
escapament i vaig acabar per plorar, exhaurit. Tu.Marcel, em vas deixar plorar
una bona estona. "Creus que si aconseguim un bitllet d'avió la podrem fer
tornar a Bornbai?", em vas preguntar."Tu has de saber-ho millor que
no pas jo, Marcel. Telefona-hi; potser per mitjà teu la deixen eixir, car tu
ets el metge. Marise podria restablir-se si la tractes amb una medicina
especial..." "Bé, ho intentarem. 'I'eniu en regla els vostres passaports?"
"Deuen ser a la maleta". "Té Marise familiars que li puguen
pagar el bitllet de l'avió?" "Sa mare és a Goa. No sé com estarà de
diners. Familiament han trencat amb François. Si ell se'n fa càrrec no hi ha
cap problema; si no, espere que mon pare, ens ajude a eixir del destret".
Vam telefonar François, ton pare, Marise, i en res .no s'hi va oposar. Ell
pagaria totes les despeses que se'n derivassen. Tu, Marcel, vas escriure una
carta per als metges de l'hospital de Goa i me la donares a fi que jo la hi
portàs personalment. "Bé, Jean", digueres, "ara tornaràs en avió
a Goa. Avui és dimarts i surt un avió cap a París dijous vinent. Us hi
reservaré tres seients. Trauràs Marise de l'hospital el mateix dijous, en
tornaràs a Bombai i no abandonareu l'aeroport, sinó que eixireu tots tres
directament cap a París... " "D'acord, Marcel", et vaig dir.
Dijous de matí arribàrern al Consolat.
Tu, Marise, despentinada i mig vestida i amb el rostre
encara com allunyat, vas armar el gran aldarull. Sense saber on retenir-te, car
estaves ben desficiosa i insolent. Hagueren
de traure tot el paperam que van poder del despatx de Marcel i t'hi van
tancar en companyia meua. Quan tu entrares, Marcel, Marise seia a la teua
butaca. "Per què has arribat tard?", et va increpar com si fosses un
alumne. "Castigat, castigat! ... El temps és la mesura dels nostres deures
... Castigat, castiqat!.i.", i va començar a cantar el
"castiqat" amb tots els tons. De moment et girares cap a mi, Marise,
i em vas manar: "A la pissarra, va, ràpid, a la pissarra, has de fer els
teus deuresl.i." Jo, tan fatigat, estava com absent, tenia els ulls inflats
de no dormir. Et vaig dir: "Escolta, Marise..." Però m'increpares
durament: "A la pissarra! Escriu: Alló-que-Es s'ha autodestruit en
Natalie. El germen de l'egoisme és en Alló-que-És mateix i l'egoisme és en
cadascú de nosaltres. D'ara en avant no vull compartir el teu amor amb Natalie.
L'odie..;" Durant els primers moments trobava l'espectacle una mica
divertit. Et veia jugar a mestreta de col·legi i per uns moments pensava que
anava a riure-me'n. Les teues paraules, però, eren massa dures per a mi i vaig
creure que tot el que deies era el que realment pensava el teu subconscient
alliberat per la droga. De res no havia servit tot allò nostre que tant de
temps i sacrifici dels nostres prejudicis ens havia costat. Volia creure que no
eres tu, Marise, qui parlava. Cornençares a toquejar-ho tot, t'aixecares, et
posares a cantar una cancó infantil. "Es comporta com una xiqueta",
digueres tu, Marcel, T'acostes a ella com volent que et prenga confiança, però
bruscament et diu: "Deixa'm, em molestes". Comence jo a parlar-te com
a una xiqueta, Marise, i em fas cas. M'ensenyes les coses que hi ha per la
cambra i que et fan gràcia. Me'n dónes algunes. De sobte me les lleves i
t'enfades per haver-te-les agafades. Tot és l'efecte de I'L.S.D. "L'únic
que podem fer", dius tu, Marcel, "és cridar a un hospital de Bombai a
fi que la internen. Potser que aconseguesquen tranquil·litzar-la fins que
puguem negociar el seu retorn a París". Ho comentem amb tu, Natalie, i hi
acceptes. A les deu de la nit, després de no pocs problemes burocràtics, ens n'anem cap a Thana en
un cotxe del Consolat. El teu estat, Marise, no canviava gens. Ara et va pegar
per Babu, el xofer del Consolat, un indi del sud, de pell negra, petit, però
d'aspecte jove i i simpàtic. L'abraces, li acaricies el coll i el bigot, el
beses, i ell, acostumat a veure tant de hippy, es deixa fer, tot rient. De tant
en tant et gires cap a mi, que estic mig ensopit al seient de darrere. Amb
Marcel et mostres especialment agressiva perquè és l'home dolent que t'ha posat
una injecció. "Què opines, Marcel?" "Em sent incapaç de fer cap
diagnòstic i dubte que puguen fer-lo els metges de Thana", em contestes,
decebut. Quan arribem davant el cancell, Babu toca el clàxon. Un interí ens
espera; havia avisat un metge de la policia a fi que ens acompanyàs a Bombai.
Una vegada hi arribem, ens vam dirigir a l'Hospital. Marcel baixà i parlà amb
el cap de 1'Hospital. Un metge, vestit de bata blanca s'atansà al cotxe i
preguntà: "On és la malalta?" En aquest moment arribares tu, Marcel,
i volgueres traure Marise del cotxe, però
tu, Marise, entrares fugida com una allau a l’hospital... Hi vas arrancar tots els cartells que hi havia a les parets,
als taulons del servei... Cridaren immediatament les infermeres... Cornençava a
sentir-me flotant en l'espai i havia de fer grans esforços a fi de poder
sostenír-me dempeus. Delerava que algú es fes càrrec de tu. Jo ja no podia més.
"On és el metge?", sent que pregunta Marcel a una infermera.
"Ací sóc, doctor; ens vol acompanyar?" Acompanye jo també Marcel.
Eixim en un descampat i hi veiem un pare immens ple d'arbres. Travessem el lloc
destinat als homes, que passegen amb llibertat. Són nombrosos i van vestits amb
un pijama blanc.
Tots tenen la mateixa expressió: estan com atabalats.
Tinc la sensació que estic passejant enmig d'una caricatura d'hospital
psiquiàtric, Travessem un altre cancell, en un altre pavelló, i entrem on
s'allotgen les dones. Mirem a fora, al pati, i la sensació que em fa encara és
molt pitjor que la dels homes. M'apena veure-hi les dones, abandonades a elles
mateixes, brutes, mig despullades... A l'esquerra hi ha una fila de cel·les on tanquen les més rebaldidores. Contemplen
un pavelló: tres murs blancs, un sostre baix i una terrassa on seuen les dones.
Algunes fan punt de ganxo. En l'interior
hi ha una gran sala amb llits. Tu, Marcel, m'has endevinat el pensament que em
preocupa: "No patesques, no la deixarem molt de temps ací dins". Es
inútil el teu intent de consolar-me o d'encoratjar-me: també jo estic atabalat
com un foll més dels que són allí fora. No sent res. Dues infermeres se
t'enduen per fi, Marise, molt somrients. A penes si sent el crit que has
pegat... Supose que t'han posat alguna injecció... De lluny encara et diem
adéu: "No te'n preocupes", dic entre dents, "vindrem aviat per
tu..." Tu ni tan sols has girat el cap a fi d'esguardar-nos... EI metge en
cap et pregunta a tu. Marcel, algunes coses, però no sembla gens sorprés pel
que li contes. No deu ser la primera vegada que es troba amb algú en aquest
estat. "Voldria només que la calmassen un poc", els dius; "Volem
repatriar-la. El que cal que facen és posar-la en condicions a fi que puga
agafar l'avió. Estic ben segur que tindran cura bé vostés.Tinguen en compte que
Marise no parla l'anglés i que aquesta incomunicació serà molt dura per a ella.
Cal que torne a França al més aviat possible", "No se'n preocupe,
doctor. Tractarem per tots els mitjans de calmar-la sense fer-la patir gens. Potser
és tranquil·litat allò que li cal per a fer-li retrocedir l'efecte de la
droga". Dius que estaràs en comunicació amb l'Hospital. Són ja les vuit.
Pugem al cotxe i marxem en direcció a 1'hotel. Tu, Natalie, ens hi estàs
esperant. T'ho contem sense massa detalls. Plores amargament. Et sents culpable
i tractem de consolar-te. Tu, Marcel, tens altres feiens. Nosaltres només tenim
ganes d'una cosa: dormir i dormir. No ho haig de repetir dues vegades a
Natalie. Tots dos estem rendits.
A les onze del matí em despertares: "Jean, upa, cal
que treballem de pressa. Ens urgeix afanyar-nos a fi de traure Marise de l'Hospital
i que torneu a Franca". Marise ... Pense en tu, sola a 1'Hospital... La
Companyia on ens vam dirigir es negava d'acceptar-te sense un certificat signat
per un metge en que certificara que
estaves guarida. Però ni el psiquiatre de l'Hospital ni Marcel volien córrer
tal risc. Encara no estaves guarida i si en l'avió esdevenia cap contratemps,
ells en serien els responsables. "Si volen repatriar-la, que l'acompanye
un metge; si no, res no hi ha a fer", ens deien. "Tinc la impressió
que tot s'enderroca, Jean", em dius. "Marise acabarà els seus dies
ací a Bombai, en un hospital psiquiàtric ...", dius 'psiquiàtric' com amb
mofa. "Tot açò és demencial, Marcel..." La doctora Collins, que també
treballa al Consolat i que està al corrent de tot, et crida: "Com a metge
que sóc de la Companyia Aèria, tinc dret a un viatge gratis, anar i tornar,
cada any a París. Justament hi haig d'anar un d'aquests dies; si vosté vol,
accepte d'ocupar-me de Marise". "Gràcies, doctora, Collins,
naturalment que accepte", dius. Telefonem a I'Hospital: "Poden
arreglar-ho tot a fi que ella puga agafar l'avió? Ella serà ben atesa",
els dius. Ens contesten que sí, si hi ha cap metge que en signe l'eixida.
Reservem quatre places per a dins de dos dies. El dia fixat per al viatge
tornem a telefonar a l'Hospital i recomanes, Marcel, que posen uns
calmants a Marise. Nosaltres passaríem a traure-Ia'n a primera hora de la
tarda. Tot el viatge el vas suportar calmadament sota 1'aguait de la doctora
Collins. De tant en tant et prenia el pols al canell. Tu et deixaves fer. Després
t'acaronava els cabells i tu 1'esguardaves evasivament.
Potser nosaltres no ho endevinàvem i tu li ho estaves
agraint. Vam fer quatre escales abans d'arribar a París. Ens hi esperava ton
pare. El viatge fou llarg, en cotxe, fins arribar a Lió. Era ben tard i la doctora Collins es va veure obligada de fer nit. Ningú no s'assabentà de la teua arribada,
encara que tots havíem acordat quina excusa donar si ningú s'adonava que hi
eres i et veia tan estranya. Estaves encara sota els efectes deIs calmants, i,
a causa del cansament del viatge, et vas adormir profundament. "Aquesta
dormida la tranquil·litzarà ", digué la doctora Collins. I l'endemà,
després d'entrar a guaitar i veure com seguies, continuà viatge a Anglaterra,
no sense recomanar que avisàssern tot seguit un especialista. Era migjorn quan
et vas despertar. Entràrem a la cambra ton pare i jo. Vas somriure. La
presència de ton pare no et va molestar gens. Et vaig somriure, però no em
feres cas. Em vaig adonar que només somreies a ton pare. Li vas fer un gest a
fi que s'atansara al teu costat. Ell, en veure la rebuda que li donaves i que
semblava que havies oblidat el seu odi envers ell, se t'abraçà fortament i
plorava d'alegria. Tu l'estrenyies entre els teus bracos, El besaves
desesperadament i ell, encara sense sopitar res, es deixava besar les seues
galtes molsudes i després els seus llavis. Va haver de despenjar-se deIs teus
bracos en veure que li descordares el segon botó de la camisa. Estaves esgotada
i et vas deixar caure llarga-estesa en el llit. En veu baixa dígueres:
"Tinc gana". Et va fer servir un bon dinar, ta mare. Tornares a descansar.
A mitjan tarda arribà el nou metge. Vas voler que ton pare fos al davant a fi
de deixar-te examinar pel doctor. Jo, que recordava aquella nit en què t'havies
realitzat sota els efectes de la droga amb ton pare, havia comprés massa bé què
pretenies, Marise. El metge m'ho confirmaria després d'examinar-te: "No hi
ha cap raó material perqué estiga tants dies de 'viatge'. Ha d'haver-hi alguna
raó psíquica que li impedesca de retornar a la realitat". Jo sabia,
Marise, quina n'era la raó i quin el remei. Però, com mentalitzar ton pare? Com
calia convéncer-lo perque hi acceptàs?
No vaig obrir el cor a ta mare perqué el seu cor no havia estat sincer i havia
rebutjat Allo-que-És amb el seu egoisme.
Vaig haver de parlar a ton pare d'Allò-que-És i de com
calia superar el prejudici de la sang, però no com un acte instintiu produït
per 1'embriaguesa, sinó conscientment assumit, coneixedor de la unitat de Desig
i Amor en Allò-que-És, a través d'aquest U que som en cada realització. Li vaig
fer comprendre que tu ho deleraves i que la teua bona rebuda i els teus besos
eren un crit de desig. I ell, que embriac havia desitjat la teua possessió, ara
la rebutjava i es regirava contra aquesta provocació a l'incest que jo li
proposava. 1 així passaren uns dies, i tu, Marise, no milloraves. Cada vegada
que ton pare entrava a la teua cambra el miraves i li somreies i els altres no
érem ningú per a tu. Ell, però, defugia el teu somriure i no gosava romandre
sol amb tu. Dies després el vaig veure apesarat sota el salze del jardí.
"El prejudici de la sang és més fort que l'amor”, li vaig dir. "No
puc acomplir el que ella em demana. Seria un acte monstruós", em va
retrucar. Jo, Marise, l'havia de convéncer i dir-li com d'equivocat estava.
"Com pot parlar així?", li vaig respondre. "Si quan estava
embriac va ser capac d'intentar realitzar-se en la seua filla contra de la seua
voluntat. com pot ara deixar de realitzar-se en ella conscientment si és ella
la qui ho demana, i sabent vosté positivament que tal acció I'alliberarà del
seu subconscient que la converteix en un ser no racional? ¿Podem estar lligats
per prejudicis de sang que ens prohibeixen de deslligar una persona de
l'esclavatge d'un subconscient irracional i que no ens permeten de retornar-la
a la llum del conscient que ens permet de conéixer i estimar? Que som sense
consciència?" Encara es debatia entre els escrúpols i el seu desig a
complaure't i fer-te retornar a la vida conscient. Finalment digué:
"Mentre estiga inconscient de la realitat, què és ella: un ser instintiu,
una persona?" "Si és instintiu només coneix el llenguatge dels
instints i són aquests els que la poden salvar. Cap altra cosa són paraules", li vaig dir. "No ho sabrà
ningú més?", em preguntà. "No", li vaig respondre, tot donant-li
confiança. I es va dirigir cap a la teua cambra. Va trigar mitja hora a eixir.
Plorava. "Ja està!", em digué, tremolosa la veu, en veure'm assegut
rere el xiprer. "1 qué?", el vaig interrogar, amb por. "S'ha
quedat adormida". Em vaig dirigir a espai cap a la teua cambra, Marise. La
porta era junta, et vaig veure al través de l'obertura com dormies
assossegadament, ben acotxada, la gira del llit ben feta. Me'n vaig eixir al
jardí. Françoís, Marise, seia a l'ombra del salze amb el cap recolzat entre les
mans. M'hi vaig atansar. Va denotar amb un lleuger esguard que s'havia
apercebut de mi. Vaig respetar el seu silenci i em vaig asseure al seu costat.
Al cap d'una estona em va preguntar, temerós: "Creus que ha servit de
res?" "Confíe que sí", li vaig respondre. No em va voler dir res més. Vaig respectar la
seua intimitat. Només vaig gosar dir-li: "Motlegem ídols amb els nostres
costums i prejudicis i després els adorem com a déus". No sé si em va
comprendre. Potser sí. Vam romandre en silenci una llarga estona. Llarga. Tu dormies.
Ta mare era amb nosaltres quan sentírem la teua veu. Ens vam girar i vérem la
teua silueta sobre la porta d'entrada, vestida amb uns pantalons curts i una
camisa fina. No duies subjectadors davall la camisa i els pits se
t'endevinaren, carnosos. Van córrer els teus pares cap a tu. Vas abraçar la
teua mare. Ton pare esperava, emocionat, d'abraçar-te. "Qué fa papà,
ací?", vas preguntar estranyada. "Sorn al xalet, no te n'has
adonat?", li vas respondre tu, Natalie, tot desitjant congraciar-la amb
François. "Sí, ja ho veig", respongueres, Marise. Raonaves. Una gran
alegria es va apoderar de mi. Vas passar de llarg davant de ton pare i
vingueres als meus braços. Vaig observat en tu, Natalie, un punt de zels. Se't
vaig endur, Marise, cap a un racó del jardí i et vaig acaronar els cabells, la
cara, les mans i et vaig abraçar llargament. Després em vas dir: "Com som
ací? No érem a Goa, em sembla? Que ha passat, Jean?" "Et vas adormir
i no et desvetlaves", "No vull saber-ho, tampoc. Només vull recordar
la pluja de colors que sempre tenia al davant. Saps, Jean? Tu eres només un
color, per a mi. Eres un vermell intens. Només empal·lidies quan mon pare
apareixia en escena. El seu color morat es menjava el teu a poc a poc. Ma mare
era una taca de verd clar que s'estavellava contra el color de mon pare i el
dividia en dos i el feia desaparéixer, a ell, Així una i una altra vegada. Però
tots els colors m'encisaven i no me n'hauria després de cap. Finalment vaig
veure com el morat va omplir tot l'espai. No hi havia lloc per a tu ni per a ma
mare. Jo em delitava en el seu color i vaig arribar a no desitjar-ne altre. En
el moment que me'n vaig sentir completament impregnada, amb una intensitat que
pujava per moments, sentí com un ofec i un esclat de grisos i va desaparéíxer
la lluminositat i tot es féu fosc. He sentit com un son que m'aclaparava i he
notat unes mans que m'acotxaven i uns llavis que em besaven el front, com quan
era petita. Mai no havia dormit tant a gust!" Romanguérem en silenci.
Després, al vespre, vam passejar per la falda de la muntanya, coberta de pins i
plena d'ocells. Tornàrern a casa a
boqueta nit. Tenies un gran apetit. El metge es sorprengué en veure't tan
canviada i no donava crèdit al teu estat. Ningú no li’n vam desvetlar el
secret. Digué que tornaria encara durant uns dies. Vam aprofitar la temperança
de la nit tan encalmada i passejàrem sota l'esguard dels estels pel jardí. Vas
voler que ens realitzàrem i no vaig saber negar-m'hi. Mai no havia estat tan
felíç com amb aqueix lliurament teu. Em tremolava cada punt del meu cos,
sensible a les teues carícies. Em vaig deixar fer per tu. Descansàrern ajaguts
sobre l'herbei i després ens vam retirar cadascun a la seua cambra.
El mateix desig de dormir, després de tantes nits com
havia passat preocupat per tu, Marise, em desvetlava. No era prou el meu esforç
per a relaxar-me tot pensant en Alló-que-És. Vaig haver de llevar-me del llit i
vaig eixir al jardí. Vaig asseure'm en el banc que hi ja sota el salze, i
respirava profundament, rítmicament, a fi d'allunyar de mi tota preocupació. Em
va semblar sentir una fressa i vaig girar el cap devers la porta d’entrada. No hi vaig donar gens d'importància
i vaig seguir respirant l'aire humit de mitjanit. Per més que m'esforce a
recordar cap gemec teu, jure que no vaig sentir res que em fes sospitar. Quan
vaig decidir de gitar-me novament, em vaig dirigir cap a la finestra que donava
a la teua cambra per dir-te que m'obrisses. Vaig observar que la porta de la
teua cambra s'obria i em vaig amagar un poc, dissimuladament, per tal de no ser
observat. Vaig entrellucar ton pare. Hi entrava a espai, amb tota mena de
precaucions. De sobte va traure una pistola amb silenciador i disparà un tret,
mentre jo, Marise, li xisclava i li cridava l'atenció trucant al vidre de la finestra a través de la
reixa. En veure'm es va esglaiar i no sabé què fer. Em vaig dirigir a la porta d’entrada i trucava a punyades a fi de
cridar l'atenció teua, Natalie. Tu vingueres a obrir i vam córrer cap a la
cambra teua, Marise. Tu, Francoís, estaves llarg estés sobre el terra i et
brollava encara un poc de sang del cap. No havies pogut suportar sobre la teua
consciència la manca d'equilibri entre tu i Allò-que-És. Tu, Natalie, t'havies
llançat sobre Marise, exageraves els teus plors. Marise, tu eres morta. Vaig
separar-te, Natalie, del cos de Marise, i hi vaig veure el tret. El tret havia
encertat l'esquena de Marise i no n'havia rajat ni gota de sang. Ho vaig comprendre tot. "Tu, Natalie, l'has
morta!", et vaig assegurar. Em vas esguardar amb esglai i et posares a
plorar com un boja. "Els zels, Natalie; no has superat els zels". Era
fred el teu front, Marise; Marise Allo-que-És...
• AMB El N. 13 D' "El
CONTE DEL DIUMENGE" ES POSEN A LA VENDA UNES COBERTES DE GUAFlEX PER A
RELLlGAR ELS 13 PRIMERS CONTES DE LA NOSTRA
COL·LECCIÓ AL PREU DE 250 PTS.
• JUNT A LES COBERTES DE LUXE ELS NOSTRES LECTORS REBRAN UN QUADERN DE 8 PÀGINES
QUE SERVEIX D'INTRODUCCIÓ Al PRIMER VOLUM .
• CADA TRETZE NÚMEROS "El CONTE DEL DIUMENGE" TREU A LA VENDA LES
COBERTES CORRESPONENTS.
• ElS NOSTRES SUBSCRIPTORS REBRAN A DOMIClLI COBERTES I QUADERN INTRODUCTORI.
• DEMANE LES COBERTES AL QUIOSC O LLlBRERIA ON ADQUIREIX CADA SETMANA ELS
NÚMEROS D' "EL CONTE
DEL DIUMENGE".
P.V.P. 75 pessetes
ep EDITORIALPROMETEO, S.A.
GONCAL CASTELLÓ
Sumaríssim d'urgència –novel·la-.
ISA TROLEC
Bel i Babel Premi de
novel·la "Jaume Roig". 1980.
ENRIC VALOR
Sense la terra promesa -novel·la-.
VICENT FRANCH I FERRER
El nacionalisme agrarista oolencià (1918-1923)
-assaig-.
Nota: Si voleu rebre aquesta narració en PzdaDF, amb els dibuixos dels gravats de Vicent Traver Calzada, envieu un correu a joanplavillar.@gmail.com, identificant-vos-hi.
j
